dimarts, 28 d’agost del 2007

Escalada en família II

Dissabte vàrem canviar d'escola i l'escollida va ser Mont-ral. En aquesta escola tot i que les vies tenen més canto, són més verticals, i això va fer que costés més pujar-les.
Vam passar el dia en el sector de Terra Negra.
Per començar vàrem triar la via més fàcil del sector: Cocoricó IV. És una via amb molt canto i amb un arbre que molesta una mica si marxes molt cap a la dereta.
Després de dinar entre badalls i migdiades, vàrem fer la Recoponostiofono 6a, en la que els bons cantos comencen a escassejar. I per tancar la tarde l'escollida va ser Llamp de llamp IV+, via que va seguint una esquerda de la paret plena de foradets per posar-hi els dits.
Després d'aquesta via vem donar per tancat el cap de setmana en família.
I aquí teniu algunes de les fotos del segon dia:

La Concep, el Genis i el Joan a Cocoricó:


























L' Arnau, el Fabià, la Sònia i jo a Llamp de llamp:


























Com podeu veure les fotos d'aquest dia no són molt bones, però si hi ha algun tiet que en tingui de millors d'aquesta via o de la Recomponostiofono que me les passi i les canviaré.

Apa, fins aviat i a disfrutar de les parets!

dilluns, 27 d’agost del 2007

Escalada en família I

Aprofitant que podiem coincidir gran part de la família, vàrem anar a Prades a passar un parell de dies perquè els joves de la família poguessin escalar.
Les escoles escollides van ser Margalef i Mont-ral.
Margalef:
És una bona escola per gent que comença, hi ha moltes vies fàcils, amb poca verticalitat ideal per fer els primers passos en l'escalada.
Nosaltres vàrem estar al sector Can Llepafils, que és el que té les vies fàcils.
La primera via que vam escalar va ser Raticulin V+, que comparteix reunió amb Cutti Sark IV.






Muntant Raticulin









Fabià i Genis a Cutti Sark










Concep i Joan a Cutti Sark:



Desprès que pugés tothom ja es va fer l'hora de dinar i vam anar fins al pantà a fer un mos; i a la tarde sant tornem-hi!

Les vies escollides a la tarde varen ser Llepafils V i Trans IV+:

Muntant i desmuntant Llepafils:












Després de muntar la Trans, la pluja va fer acte de presència i tot i ser un ruixat curt, vam decidir demuntar ràpid i anar cap al càmping.

Passejada per el Parrissal

Després d'un dia d'escalar, el següent va tocar una passeajada i el lloc escollit va ser el Parrissal.
És una caminada apta per a tots els públics, sempre que estiguin disposats a mullar-se en aigua freda.
Per arribar al punt de sortida ho farem des de Beseit, agafarem una carretereta indicada com el Parrissal fins al final on hi ha un parquing i unes taules de picnic.
Sortim del Pla de la Mina i anem remontant el riu Matarranya, on de tant en tant anem trobant passeres fetes amb troncs (foto dreta) o fins i tot hem d'anar per el llit del riu (i si hi ha aigua mullar-nos!). Finalment arribarem a Los Estrets; en aquest punt ens trobem al llit del riu sota les impresionants parets que ha anat tallant l'aigua amb el pas del temps, és un espectacle digne de veure (foto dreta). La caminada no té cap dificultat però és recomanable portar algun tipus de calçat anfibi, ja que de ben segur que en algun moment o altre haureu de remullar-vos.
Per fer la tornada, tenim dues opcions, desfer el camí que ja coneixem (opció més recomanable si aneu amb canalla), o aventurar-vos pel Camí del Romeret.
La segona opció donarà un plus de dificultat a l'excursió, però val la pena. Es tracta d'un camí, que transcorre per la part superior de Los Estrets donant-nos una prespectiva completament diferent de la zona. Per arribar-hi just després dels estrets, a mà esquerra hi ha una canal que va cap a la part de darrera de la paret. Hi ha una fletxa groga marcant que hi ha un camí i les lletres de Beseit en vermell i força borrós. Ens enfilem per aquesta canal i només començar a guanyar alçada trabarem una primera tirada de grapes i una cadena (foto esquerra) per ajudar-nos a pujar el ressalt. continuem la pujada segint unes marques blaves (amb forma d'estrella) i unes altres de roges que ens anirant acompanyant durant tot el camí, en pocs metres tornarem a trobar un parell de tirades més de grapes i cadenes, després de les quals tindrem unes magnífiques vistes sobre l'entramat d'agulles i arbres que hi ha a la part superior del Parrissal. Arribat aquest punt el camí comença a perdre alçada durant una estona. Després tornarem a pujar uns quants metres i trobarem alguna grapa més, per anar a buscar una canal (foto dreta) que ja ens durà directes fins al riu, a l'alrte costat dels estrets, ara només haurem de desfer el camí que ens queda fins al cotxe.

Una última foto de la part alta del camí del Romeret:

Surploms a l'Espill

Aprofitant la segona tanda de vacances hem tornat al poble i de pas als Estrets d'Arnes. Aquest cop hem fet una via d'esportiva de dos llargs a l'Espill. És una zona ideal per passar una tarde sense complicacions.
Per arribar als estrets, sortim d'Horta de Sant Joan en direcció a la carretera que uneix Tortosa i Beseit, quan hi arribem girem a la dreta i en pocs metres trobarem un trencall a l'esquerre que està indicat com Els Ports. Agafem aquesta carretereta , que a mesura que passen els quilòmetres es va fent més estreta i foradada. seguim la pista asfaltada principal (sempre a la dreta) fins que trobem un petit cartell que ens indica els Estrets a la dreta (crec que hi ha uns 9 km), hem de fer una corba molt tancada, i a pocs metres deixem el cotxe.
Des d'aquest punt hem de continuar a peu, agafem el camí que porta cap als estrets (hi ha alguna marca de pintura, una estrella blava), i el seguim fins al final, passant per sota les gronses, les moles del Dom, i un parell de sectors d'espotiva, i finalment quasi sobre el Toll Blau trobem l'Espill.
Crec que també hi ha l'opció d'entrar als estrets des d'Arnes, però la carretera està en pitjor estat i us perdreu la bonica aproximació que ressegueix tots els estrets.
Per pujar a peu de vies podem fer-ho grimpant directament per la placa que queda sota la paret, o si no, podem passar de llarg per sota d'ella i una mica més endevant trobarem un caminet que hi puja. Si agafeu l'opció del camí, segurament quedareu esgarrapats amb més d'una planta!.

Ressenya:

Via: Surploms (a la guia dels Ports Rock surt com a Reverend Baxter 5a).
Recorregut: 70m.
Dificulfaft: V+
Roca: Conglomerat.
Maretial: Cintes i Reunions.
La Via:


L1.- V+. És una via d'esportiva, no hi ha més secret que anar passant entre les baumes en busca dels parabolts.

L2.- IV. Aquest llarg és més fàcil que el primer, ja que hi ha més bones preses. Igual que el llarg anterior, el trobem plé de parabolts.

Descens: Amb un parell de ràpels per la mateixa via.

En aquest sector podeu trobar quatre vies més d'entre Vº i 6b.
Per més informació podeu mirar el Vèrtex núm. 202.
I per acabar, aquí teniu una foto del segón llarg amb el Toll Blau al fons:

diumenge, 19 d’agost del 2007

Espolón Doppelmayr a la Balma d'Arcalis

Aquest dissabte com la previsió metereològica no era gaire bona per les zones de la costa, vaig decidir agafar els estris i marxar cap a Andorra. La via escollida va ser l'Espolón Doppelmayr, que ja feia temps que li tenia l'ull posat. És una via de grau assequible, amb una aproximació curta, i en una ambient inmillorable; està a 2500m i envoltada d'alguns del cims més alts d'Andorra.
Aquí teniu la ressenya per que pogueu gaudir-la:

Via: Espolón Doppelmayr.
Recorgut: 100 m.
Dificultat: Vº.
Roca: Pissarra.
Material: 9 cintes, friends mitjans, tascons i reunions.
Aproximació:
Des de l'estació d'Ordino Arcalís, seguim per la pista que hi ha després de la carretera fins al projecte de túnel de Rat, on deixarem el cotxe. Continuarem caminant cap al NE, seguint una pista tancada per una barrera, un cop arribem a la portella descendim per l'altre vesant i anem vigilant la paret que ens quedarà a la nostra esquerre. El primer pababolt està a peu de via a la base de l'espolò i la resta es veuen des de baix.
La via:
L1- IV+. Des de la base de l'espoló anem seguint els parabolts per una placa amb cantos que es deixen agafar prou bé. Després trobarem alguna repiseta i la reunió.
L2-IV+. Sortim de la R per la dreta, pugem per una curta però intensa placa, fins arribar a l'aresta i sortim per l'altre costat. Des d'aqui anem pujant per terreny fàcil fins a la reunió. Aneu amb compte ja que en aquest tros hi ha molta roca solta, sobretot si hi ha algú per sota.
L3- V. Després de la R2, la via es bifurca. Recte per la placa hi ha la variant directe (V+). Per fer la via normal, hem de sortir de la reunió cap a l'esquerre, pujarem per un diedre anant a buscar un resalt on hi ha el pas clau de la via, un cop superat anem pujant per terreny fàcil fins al cim. Aneu amb compte a partir del ressalt ja que esta foça descomposat. En aquest llarg només hi ha un parabolt i un parell de claus, per el que haureu d'anar-vos protegint amb el vostre material. Quan arribem al cim la R queda a la dreta i només hi ha un parabolt (a mi hem va costar trobar-lo!!!), però si voleu es pot reforçar amb algun friend.
Descens: Per l'aresta SO fins trobar el camí de pujada. Si decidiu abandonar abans d'arribar a la R3, les dues primeres reunions tenen dos parabolts amb anella per rapel·lar.

Aqui van unes fotos:


De bon matí els cavalls ja pasturen per la vall amb el pic de Tristaina al fons.




Una Panoràmica des de la Paret.



La foto del cim i cap a casa!!!

divendres, 17 d’agost del 2007

Via Normal a la Portella Petita

Després de fer l'agulla de l'arbret i per completar el dia, vaig decidir fer la via normal a la Portella Petita. És una via molt senzilla, podria ser una bona opció si aneu amb nens o amb algú que es vulgui iniciar en el món vertical.

Via:Normal a la Portella Petita.
Recorregut: 25m.
Dificultat: III+.
Roca: Conglomerat.
Material: Cintes exprés.
Aproximació:
Des de Can Massana, agafem el camí que puja cap al refugi de Vicenç Barbé fins al coll de les portelles. Un cop al coll seguim per la travessa de les agulles (marques vermelles a l'esquerra) fins a la base de la portella (la que queda a la nostra l'esquerra). Des d'aqui la via és evident.
La via: La via és molt fàcil i evident; consisteix en posar-se sobre l'aresta que queda a la nostra dreta i seguir-la fins al cim. Des de terra es veuen els paravolts i espits que conviuen durant la via.
Descens: Al cim trobarem un parabolt i dos espits que aguanten una anella de la que haurem de rapel·lar per tornar a terra.

Per no perdre el costum, us deixo un parell de fotos:

Una des del cim:

i una des de mitja via:

dijous, 16 d’agost del 2007

Escalada a l'Agulla de l'Arbret

Després de molt temps de no escalar en solitari (més d'un any crec!!), feia dies que hem tornava a rondar la idea pel cap. La primera via escollida va ser la Itzi a les Agudes, però la meteo donava núvols a la tarda i per no veurem en un fregat fosc i moll, vaig decidir anar a Montserrat a fer alguna via ben equipada (per si calia abandonar amb presses!!!) i de pas podia dormir un xic més al matí!!!. Finalment la escollida va ser la Om Mani Padme Hum a l'Agulla de l'Arbret, que és una via maca, plena de químics i sense cap complicació, o sigui que la Itzi queda pendent!!!
Aquí teniu la ressenya per si us ve de gust fer-la:

Via: Om Mani Padme Hum.
Recorregut: 100m.
Dificultat: V.
Roca: Conglomerat.
Materia: Cintes exprés i reunions.
Aproximació:
Des de Can Massana agafem el camí que puja cap al Refugi de Vicenç Barbé fins al coll de les portelles. Un cop al coll, girem a l'esquerra i anem seguint les marques vermelles de la travessa de les agulles, deixant a la nostra esquena el camí que porta al refugi. Anirem passant per la base de les diferents agulles; quan arribem a Els Merlets trobem una corda fixada a unes sabines, pugem i continuem fins una mica més endavant on trobarem un balcó que ens ofereix una vista privilegiada de la via i de la resta d'agulles!!! Aquest és un dels punts més bonics de l'aproximació on val la pena aturar-s'hi cinc minuts. Continuem seguint les marques vermelles i passem als peus de La Saca Gran, sota la que hi ha una estreta canal, baixem i girem a l'esquerra per vorejar El Dàtil i finalment arribem a l'Agulla de l'Arbret. La via es troba a la part esquerra de l'agulla, des de peu de via es veuen els químics i una mica més a l'esquerra hi ha un petita placa de la via Aitor.

La Via:
L1- IVº. No té més secret que anar seguint els químics en direcció a la bauma, anem tot el llarg en diagonal cap a la dreta. Un cop a la bauma, la reunió de la via queda a la dreta d'aquesta. Si es vol també es pot montar la que queda dintre la mateixa bauma, que segons l'hora que sigui quedareu més protegits del sol, però s'ha de vigilar amb el fregament de les cordes.
L2- Vº. El primer químic queda just a sobre la bauma, jo per anar més tranquil vaig xapar un paravolt que hi ha just a la dreta (que es d'una altre via) i després vaig anar a buscar el quimic. Des d'aqui és questió d'anar seguint els químics. La reunió queda a l'esquerra de l'últim químic, jo me la vaig saltar pensant que era la de la via Aitor i de cop i volta hem vaig quedar sense assegurances!!!!.
Amb cordes de 70m (la que duia jo) no hi ha problema i es pot arribar a la R3 (si aneu amb cordes més curtes, alerta!! que no m'en va sobrar gaire).
L3- III+. En Aquest llarg, la via s'ajeu i és més fàcil, desaparèixen els químics i només hi ha un espit (amb un parabolt sense chapa al costat) a mig llarg. La reunió està al costat de l'arbret i són dos parabolts. Des d'aquí i vigilant!!! es pot acabar de pujar fins al cim (marques blaves de la foto).
Descens: A la part dreta (Est) de la canal que té l'agulla hi trobarem una instalació de ràpel. Si anem amb corda doble arribarem a terra en un ràpel de 55 m. Si anem en simple, a 20m de la 1a instal·lació en trobarem una altre que ens deixarà a terra en uns 35m.

Us deixo un parell de les poques fotos que vaig fer (que anant sol aquest tema és complicat!!!):


A la R3, sota l'arbret, i amb la punta de la Bessona que surt per darrere:
Llàstima del cel enterenyinat, si no potser es veuria alguna cosa més.

La Bessona superior i la Miranda de les Boïogues:

Una panoràmica des del cim:

dilluns, 13 d’agost del 2007

Divendres de compres (Frens automàtics)

Feia dies que la Sònia volia mirar un frè automàtic per utilitzar en simple, i divendres vàrem trobar el moment per acostar-nos a la botiga. Les possibilitats eren:

Grigri: Pes: 224 gr Diàmetres recomanats: 10-11 mm.


El més utilitzat, de solvència contrastada!!!! Crec que no cal dir res més.






Eddy: Pes: 350 gr. Diàmetres admesos: 9-11'4 mm.

Té una mecànica molt semblant al Grigri. La ventatge que té, és que a l'hora de despenjar a l'escalador o rapelar, si et passes a l'obrir la palanca es torna a bloquejar la corda, evitant el perill de que passi lliurement per l'aparell. També cal dir que admet diàmetres inferiors de corda. Tot i això crec que no compensa la diferència de tamany i pes, pel que va ser el primer candidat en quedar descartat.


SUM: Pes: 260 gr. Diàmetres asmesos: 9'1-10'5 mm.


El sistema de franada tot i ser automàtica és diferent al dels dos anteriors, el que fa que tingui una frenada més dinàmica.
La veritat és que tot i que ja estigui millorat hem va donar una mica de mal rotllo al conèixer els errors que havien tingut les primeres unitats (ràpid desgastament del metall i mala posició de treball del mosqueto), per tant també ba quedar descartat.

Cinch: Pes: 182 gr. Diàmetres admesos: 9.4-11 mm.


És el més petit de tots, molt senzill d'utilitzar, té un sistema de frenada similar al Grigri i a l'Eddy. Finalment aquest va ser l'opció escollida ja que en principi l'utilitzarem poc i de Grigri ja en tenim un.

Dissabte de proves a La Facu

Després de la compra de divendres, dissabte vàrem anar a la Facu per provar el Cinch i practicar quatre maniobres.
En contra del que pensavem vam tenir la paret per nosaltres sols, llàstima del soroll que estaven fent en una de les cases que hi ha per la vall, ja que trencava el silenci i el repicar dels mosquetons!!!
Respecte al Cinch la veritat és que funciona molt bé:

És senzill d'utilitzar, per posar la corda només cal girar la part grossa de l'aparell, la posem, tornem a tancar i posem el mosquetó.
Per assegurar al primer, al principi se li ha de trobar el punt, per què es traba la corda amb facilitat, però un cop ho tens per la mà funciona molt bé.
Al despenjar a l'escalador, s'ha de vigilar ja que quan fas anar la palanca l'aparell te te tendència a girar-se (o potser es falta de pràctica!!!)
Per assegurar en top rope és molt senzill, no hi ha cap diferència amb el grigri.

Ja que erem a la facu vam aprofitar per escalar, montar reunions, ràpels...

Si no coneixeu la zona i teniu un grau baix , és molt recomanable (i si el teniu alt i voleu un dia tranquil també!!!). Hi ha vies de fins a 30 mts i en general són fàcils, predomina el V grau però es pot trobar fins a un 6C.

Les vies escollides per enfilar-se foren les del sector dret (que tenen reunions a la meitat per practicar!!)

Tati Conill
25m V+.
El + està en els primers metres de la via!!!!, després segueix la tònica de les del costat (bon canto i anar pujant!!!)

Montserrta Bardi 30m V.
Via similar a l'anterior però amb els cantos més evidents.

dijous, 9 d’agost del 2007

Cap de setmana als Ports (Tintin a les Moles)

Aquest cap de setmana hem anat al poble, de visita, i aprofitant que érem allà ens hem acostat a Horta de Sant Joan per escalar una mica. El lloc escollit han estat les Moles del Don i la via Tintin a les Moles, una de les més fàcils de la zona, ja que l'objectiu era que la Sònia es pogués iniciar en via llarga. Per arribar, sortim d'Horta de Sant Joan en direcció a la carretera que uneix Tortosa i Beseit, quan hi arribem girem a la dreta i en pocs metres trobarem un trencall a l'esquerra que esta indicat com Els Ports, agafem aquesta carretereta , que a mesura que passen els quilometres es va fent més estreta i foradada!!!. seguim la pista asfaltada principal (sempre a la dreta) fins que trobem un petit cartell que ens indica els Estrets a la dreta (crec que hi ha uns 9 km), hem de fer una corba molt tancada, i en pocs metres deixem el cotxe.

Per si algú li interessa aquí deixo la ressenya:


Via: Tintin a les Moles.
Recorregut: 125m.
Dificultat: IV+
Roca: Conglomerat.
Obertura: Josep i Kildo Carreté, 1986
Material: n'hi ha prou amb cintes exprés i les reunions.
Aproximació:
Des del parquing ens dirigim caminant cap als Estrets, trobarem alguna fita i marques de pintura blaves fins al camí principal, un cop en aquest l' anem seguint fins situar-nos davant de la paret i des d’allà es qüestió de buscar al millor lloc per creuar el riu i pujar fins a les vies (la veritat, és que el riu no duia molta aigua). La Tintin queda a la dreta de tot i hi ha el nom escrit al peu.

La via:

L1- IIIº. La reunió queda una mica desplaçada a l'esquerra, darrere un arbre que fa la guitza a l'iniciar el 2n llarg.

L2.- IV+. És el llarg més curt i difícil de la via, però esta cosit amb parabolts.

L3.- IV.

L4.- III+. Si aneu molt enganxats al sostre no trobareu les últimes assegurances, ja que queden més a la dreta.

Descens:
Un cop a la R4, acabem de pujar fins trobar un camí marcat amb fites, l'anem seguint cap a la dreta fins a una canal, que anem baixant entre arbres i pedres. A la part baixa s'estreny molt i és un xic dreta, trobarem un parabolt i una corda per ajudar-nos a baixar, un cop desgrimpada la canal acabem de baixar fins al riu i tornarem a buscar el camí pel qual hem vingut.

Si anem amb corda doble hi ha la possibilitat de rapel·lar la via.

Deixo algunes fotos de la via perquè pugueu veure com és:








El 2n llarg vist des de la R2. Si mireu les cintes veureu que hi ha moltes xapes!!!












Aquí podeu veure la vall des del cim.





























Aquí teniu una foto de l'últim llarg.

















Si aneu a fer la via a l'estiu us recomano que porteu banyador, ja que desprès de fer la via ve molt de gust refrescar-se en les cristal·lines piscines que fa el riu!!
Apa, a disfrutar.




dimecres, 8 d’agost del 2007

ESCALADA A CERDENYA

Ja ha arribat l’Agost i amb ell el final de les vacances. Aquest estiu hem triat Cerdenya per passar uns dies, on a part de fer el turista i jeure a la platja hem aprofitat per escalar una mica. A l’illa hi ha de tot per als amants de l’escalada: via clàssica, via esportiva, bloc, zones d’escalada neta... a més a més es pot triar el tipus de roca!!! Hi ha granit (sobretot els blocs), calcari i basalt.
Com no es podia carregar tot el material a l’avió, dúiem el just per poder fer una mica d’esportiva, amb el què vàrem poder visitar un parell d’escoles: Cala Gonone i Cala Fighera.
Cala Gonone queda a la costa est de l’illa, és una escola amb molts sectors de roca calcària, d’entre els quals vàrem triar Il Budinetto (foto esquerra), on es poden trobar vies molt assequibles i molt ben equipades amb parabolts (algunes d’elles massa i tot!). La llargada de les vies oscil·la entre15 i 40m, amb alguna via de 2 llargs. El grau està entre el 3b i el 6a+.



Per prendre contacte amb les roques de l'illa, vàrem fer la via Ibitak un 3b de 15 m sobreequipat, ideal per iniciar-se a anar de primer! Es tracta d'una rampa amb un petit resalt al mig. Després li va tocar el torn a Pinocchio un 4a (foto dreta) que segueix la tònica de la via anterior amb molts parabolts i poca dificultat.




Per tancar el primer dia d'escalada a Cerdenya, desprès de passar calor i sed vàrem fer la via Hula 5C (foto inferior) de 30m, més vertical que les anteriors i molt ben equipada.

Després d'uns dies de carretera i turisme arribem al sud de l'illa i decidim tornar a escalar. El lloc escollit són les parets que hi han sobre una bonica platja d’aigües transparents anomenada Cala Fighera:

En aquest sector podem trobar vies d'entre 4a i 7a+; les llargades oscil·len entre els 15 i els 30 metres i la roca és calcaria. Per començar el dia vem escalar Il vento caldo dell'estate un 4a de 30m equipat amb parabolts, que va buscant les repises que té la paret. La segona via que vem escalar és Diabolik Skeletrik... un 4b de 30m, amb una primera part de la via que es tracta d'un diedre-fisura i que després es transforma en una placa de gotes d'aigua fins a la reunió, on hi ha un parell de parabolts i un malló rovellat enllaçats per un cordino un xic vell, que vaig decidir substituir per un de nou (va ser la bona obra del dia!!!).

Per finalitzar la jornada vem escalar la Prima del Duemila, que és un 5c molt ben equipat amb parabolts, i durant 25m va resseguint el marc d'una cova fins arribar a la seva part més alta on hi ha la reunió. Molt fàcil i recomanable!!!

Després d'aquest petit tast d'escalada a l'illa, marxem amb la sensació que ens ha quedat moltissim per fer, però ja se sap, no hi ha temps per tot! Això si, hem pogut disfrutar d'una ínfima part de les parets de l'illa!!!

Fins aviat.