La Bola de la Partió

Hola a tothom:

Avui toca explicar una escalada que em fa molta il·lusió! us ho explico:

Fa uns quants anys quan ni tan sols escalava, cada cop que passava per la regió d'Agulles n'hi havia una que em cridaba l'atenció, i aquesta era ni més ni menys que La Bola de la Partió, ja que mirada de lluny sembla un gran nino sonrient i transmet felicitat. Sempre havia pensat que la seva ascensió havia de ser molt difícil ja que la gran bola del cap desploma pels quatre cantons. Ara que ha passat el temps, que sé que existeixen els estreps i l'artificial i que no fa gaire vaig llegir per internet que havien reequipat el llarg que puja a dalt de la bola, només faltava trobar el dia per anar-hi, i aquest ha estat avui. Així que de bon matí he agafat els ferros i cap a Montserrat falta gent.
Només comento una mica la via, ja que per internet podeu trovar-ne la ressenya.

Per arribar-hi cal que aneu fins al refugi de Vicenç Barbé, d'allà agafeu un caminet que surt per l'esquerra de la la Roca de la Partió, i aneu pujant fins a l'alçada de la bola (hi ha alguna marca vermella). Un cop allà pujarem a la dreta anant a buscar el coll entre la Bola i la Bitlla, que és d'on surt la via.


El primer llarg puja bastant recte cap a la base de la bola, hi trobarem un parell d'espits, algun buril, i a la reunió dos parabolts amb cadena i anella. Aquest llarg és molt ombrivol, ja que la bitlla no deixa que hi arrivi el Sol a la part baixa. En el primer tram del llarg la roca estava molt freda i he anat amb les mans com un glaçonet fins arribar al desitjat Sol.
Des de la reunió ja veurem els parabolts nous i lluents del segon llarg, que amb un parell d'estreps faran que poguem superar el desplom amb la meteixa alegria que transmet l'agulla, per tal d'arribar al cim on ens esperen unes magnífiques vistes de tota la regió.



Us poso alguna foto i un petit vídeo que he pogut montar amb el poc que he grabat, ja que en arribar a Montserrat m'he adonat que la bateria de la càmara estava pràcticament ko.





La Bola de la Partió i la Bitlla.

Fins Aviat.

Willy.

Solitari amb Silent Partner

Hola a tothom:

Aquest post només pretén explicar una mica com organitzo la corda a l'escalar en solitari. Suposo que cadascú té les seves manies i maneres de fer, pel què segur que trobeu altres formes de fer-ho. (s'accepten crítiques i sugerències!).

El primer és posar quatre mosquetons a l'arnés resseguint l'anella ventral, i després es lliga un extrem de la corda amb un vuit doble:












Un cop fet això anem passant la corda i més o menys cada 10 metres fem un ballestrique en un mosquetó, que en cas de que l'S.P. fallés ens puguin parar la caiguda (si més no, que no arribem a terra, que és molt dur!). A l'hora de fer-ho cal tenir en compte l'ordre en què desfarem els nusos ja que n'hem de posar 2 per mosquetó i cal que el primer que haguem de desfer ens quedi a sobre).
Després d' això només ens faltarà posar l'altre extrem de la corda pel S.P. (deixant-ne un tros per fixar-la) i passar-lo pels dos mosquetons que ens queden lliures:










Finalment ens quedarà fixar la corda a la reunió amb un vuit doble. Si estem a peu de via i és possible, a mi m'agrada lligar la corda a un arbre i al primer ancoratge com si es tractés d'una R en línea (sobretot si el primer seguro es un parabolt), però això ja va a gustos:











Apa espero que us serveixi d'alguna cosa.
Fins aviat.
Willy

Via normal a la Momieta

Hola de nou:

Aquesta setmana entre tanta predicció meteorològica dolenta s'havia d'aprofitar el dimecres que donaven una petita treva. L'objetiu: la via normal a la Momieta. Una d'aquelles clàssiques que feia moltíssim temps que tenia mirada, però que sempre acabava deixant per a un altre dia.
Aprofitant que estava sol i que la via és de poca dificultat vaig decidir-me a provar-la.

La via és molt recomanable per una escalada sense complicacions, a més a més els ràpels són xulíssims, ja que són molt encaixonats.

Us escric quatre línies de ressenya però si busques a la xarxa trobareu moltíssima més informació de la via:

Via: Normal a la Momieta.
Reccorregut: 95 m.
Dificultat: IV+.
Material: cintes i reunions.
Aproximació: Des del monestir es puja fins al refugi de Sant Benet. D'allà s'agafa el camí que puja cap a la Mòmia. Passada la Trunfa en una corba molt tancada surt un corriol cap a la dreta que ens porta a la base de la trompa de l'Elefant, d'aquí només hem de girar a la dreta fins trobar la Mòmia i resseguir-la fins la canal que fa junt amb la Momieta. Hi han altres opcions, però per aquest camí no cal fer cap grimpada.
La via:

L1.- IVº. L'entrada del primer llarg és un tant delicada, després només cal fer la travessa fins a la R1.
L2.- IV+. És qüestió d'anar pujant, no té cap dificultat destacable. La r2 també es pot fer dintre de la bauma, però la via queda més esbiaixada.
L3.- IV. Les assegurances allunyen una mica però és fàcil, l'últim parabolt queda amagat a dintre la canaleta que ens porta a la R3. (a mi em va costar veure'l)

Descens: De la R3, acabem de pujar al cim per tal de fer 2 ràpels, per la cara O. El primer de 30m ens deixarà al coll que hi ha entre la Mòmia i la Momieta. El segon el farem baixant per la canal que ens porta a peu de via. Pel segon ràpel amb una corda de 70m arriba just (aneu amb compte amb el final de corda) a una repisseta de la que podem baixar amb compte caminant, però si voleu anar més tranquils millor portar dues cordes (us ho recomano).

Poso alguna foto i un petit vídeo que he pogut montar amb les poques imatges aprofitables que vaig gravar:









La Mòmia i la Momieta























Una foto de l'últim llarg.

Apa espero que us agradi.

Fins aviat

Willy

Aresta del violí, 2a part.

Hola a tothom:

Dijous vaig anar cap a Sant Benet per acabar la feina que havia quedat pendent, aquest cop amb fred però sense vent.
La via és molt xula, està equipada amb parabolts i no té gaire dificultat, té un petit tram de Vº i la resta ronda el IV,IV+ tota l'estona.

Us deixo la ressenya per si us ve de gust fer-la:

Via: Aresta del violí.
Recorregut: 100m.
Dificultat: V.
Roca: Conglomerat.
Material: Cintes i reunions.
Aproximació:
Des del monestir agafem el camí vell de Sant Jeroni, i l'anirem seguint fins quedar sota la Miranda de Sant Benet. Un cop allà grimparem per unes plaques que ens deixaran al camí que ve de St. Benet. El seguiu un centenar de metres cap a l'esquerra on trobarem una placa i la canal que baixa de peu de via, només ho hem de remuntar i buscar una clariana entre la vegetació per poder començar a escalar. Aquesta no és l'única opció però es la que a mi hem va semblar més directe.
La Via:
L1.- IV+. Aquest transcorre en diagonal cap a la dreta, aneu alerta ja que el primer parabolt és comú amb una altre via que segueix recte i que és més difícil. A part d'això només cal anar seguint les xapes fins a la R1, on trobarem 2 parabolts amb cadena i anella.

L2.- IV. Aquest segón llarg és el més fàcil de la via, enfila recte amunt fins arribar a una gran repissa on hi ha un bosquet penjat. En arribar a la repissa haurem de buscar l'arbre que ens doni més confiança per muntar-hi la R2.

L3.- Vº. Sortim un curt tram de paret recte amunt i després haurem d'anar amb tendència a l'esquerra, per evitar els sostrets que tenim a sobre, un cop esquivats la dificultat disminueix. Pujarem pel costat, anant a buscar una mena de petita canal on hi ha l'última assegurança i d'aquí sortirem cap a la dreta on ja veurem els 2 parabolts de la R3.
La última xapa costa de veure, i bastant més a l'esquerra hi ha una altre reunió d'una altre via, que no ens ha de confondre .

Descens:
Des de la última reunió acabem de pujar al cim, i baixarem per l'altre costat, anant a buscar la canal que queda al costat de la panxa del Bisbe, que ens deixarà al camí vell de Sant Jeroni. Des d'aquí només ens queda desfer el camí que hem fet servir per a l'aproximació.

Si teniu temps i ganes podeu optar per una segona opció, que us recomano per acabar de completar la jornada:
Continueu per el cami vell de Sant Jeroni fins al plà dels ocells. D'allà tornem enrrera pel camí que porta fins al Plà de les Taràntules, passant pel pas del trencabarrals. Un cop al Plà de les Taràntules només ens cal anar seguint la pista encimentada (amb molt menys encant que el tram que ens ha dut fins aquí) que baixa fins al monestir primer pel Camí de les Ermites i després pel camí de Sant Miquel.

Doncs de moment això és tot, us deixo alguna foto i un minivideo, per què tingueu unes imatges de l'aventurilla, per si us ve de gust fer-la.






Inici del 3r llarg. És el tram clau de la via.










La imartge de Gorros, que ens acompanyarà durant tota la jornada.

Fins Aviat.

i escaleu molt!!!

Intent frustrat a l'Aresta del Violí.

Bona tarde:

Avui toca explicar un altre abandonament (si ja ho deia algú que l'escalada eren més decepcions que alegries!).

Us explico: Ahir al matí, després de fer una mica el ronso pel llit, vaig decidir anar cap a Montserrat amb la idea d'escalar l'aresta del violí. Doncs res, carrego els trastos i cap al monestir. Un cop allà, després d'una estona caminant cap a a St Benet m'adono que no duia el mapa, cosa que hem va donar un xic de malt rotllo ja que el descens no el tenia massa clar i sempre dóna una mica més de tranquil·litat saber per on pares. Com el camí d'anada si que el duia ben après, vaig continuar fins a arribar a peu de via , per poder començar a escalar. Un cop a la paret, a mida que pujava l'encant de la via s'anava perdent entre les ràfagues de vent que cada vegada eren més fortes i en arribar al final del segon llarg és van fer insoportable, això sumat a que vaig veure volar més d'una pedra, va fer que m'ho repenses i deixes l'últim llarg per un dia més tranquil.Aixó que vaig fer un parell de ràpels fins a tera al terra i cap a casa falta gent!.

Poso una foto del segon llarg ja que és la única que tinc!.

Espero poder penjar la ressenya en breu!.

Fins Aviat.

Willy.

Esportiva a la Roca Aguilera

Hola de nou:

Avui toca explicar una d'esportiva. Dijous vàrem decidir passar el dia de relax en algun lloc nou. L'escola escollida va ser la Roca Aguilera al Vendrell, un lloc petit aparentment tranquil i amb poc grau. Llàstima que han foradat la muntanya i hi han posat ponts per que pugui passar l'Ave, cosa que fa que la zona desmereixi una mica.
Si hi aneu amb el llibre de BCN i alrededores veureu que no coincideix del tot amb la realitat, però s'hi aproxima. La roca és calcària, plena de forats, foradets i alguna fisura per posar-hi els dits.

Nosaltres vàrem fer les vies següents:

Putaful. Vº: Via equipada amb químics. Poc mantinguda, ja que travessa la mena d'anfiteatre que fa la roca per el mig. La part més delicada és troba a la part final. La reunió són un parell de xapes rovellades amb una anella casolana unides per una sirga d'aquelles que no fan massa gràcia.

Esperó Víctima. 6a:

Via equipada amb químics, i dos parabolts amb cadena a la R. Ens hi vem posar pensant que era la Yeti (que encara busquem). A l'inici hi ha unes "lajes" que sonen a buit i que fan una mica de "yuyu". Quan arribes a l'anfiteatre... sorpresa! arriba el 6a de debó (que està més llis que el màrmol de la cuina), es pot escaquejar pujant per la dreta per sobre l'esperó, però la via es deu quedar en un Vº com a molt.

Atlètica. IV+:

Aquesta via no surt a la guia de BCN. Està equipada amb químics, i dos partabolts amb cadena a la R. Puja força recte des de sota la R. La primera assegurança està bastant amunt, però és fàcil arribar-hi. El + de la via es troba en un pas llarguet que hi ha abans de la reunió, però hi ha uns "cantos" de luxe.




Moraleja. V+:

Aquesta via puja més a l'esquerra que l'anterior i comparteixen reunió. L'equipament és una mica "txungo" per ser una via esportiva, a mida que puges la cosa empitjora!. Primer hi ha un químic, després un buril i per acabar un clau de ves a saber quants anys enrera.





Diedre Gran. IV:

Via molt maca, per trencar amb la monotonia de la placa, va per fisura i diedre, està equipada amb químics i comparteix reunió amb l'esperó Víctima.




Doncs res això és tot, només falta donar les gràcies a la parella que vàrem trobar escalant allà i que ens van facilitar informació més actualitzada de la zona.

Apa, fins aviat i a disfrutar.

2n intent a la Txubascos.

Hola a tots:

Ahir com les prediccions del temps semblaven favorables vaig decidir agafar el cotxe i pujar cap a Vilanova de Meià per acabar la feina que havia quedat a mitges el cap de setmana passat. Si si, de bon matí vaig agafar tots els "catxarros" i cap a la Txubascos falta gent.
En arribar a Vilanova, el Sol encara no havia arribat a la paret de Zaratrusta, pel que vaig esperar una estoneta al cotxe ja que a fora feia molta fresca. Quan el Sol es començà a aproximar a la paret, vaig agafar motxilla i corda i xino-xano cap amunt.

Per si no la coneixeu la Txubaskos Baskos és una via de 100m amb una dificultat màxima de V+, que es troba a la paret de Zaratrusta. Per arribar-hi, s'ha de deixar el cotxe en una mena de calaix excavat a la terra que hi ha sota la paret, davant de la Roca dels Arcs i s'agafa el camí que surt de la carretera en direcció a la paret. Si es va pujant aprop de la paret una mica més endavant d'una mena de piràmide de roca es veu una placa de record (d'aquelles que donen tant mal rotllo) si des d'aquí es camina una mica més, buscant la base de la paret trobareu el nom de la via i una fletxa que diu per on puja (foto inferior); des de terra es veu el primer parabolt, i la resta no té pèrdua només cal seguir les xapes. Els dos primers llargs són en diagonal cap a l'esquerra, el tercer torna cap a la dreta fins a arribar a un replanet i l'últim llarg a l'esquerra de la R3 puja bastant recte. Si treieu el cap per la web de ressenya hi ha el croquis. La via és rapel·lable i està molt ben equipada amb spits i algun parabolt. A totes les reunions hi ha un parabolt que reforça els espits antics. La dificultat general va rondant entre IV+ i Vº durant tota la via, excepte al primer llarg, que a la part final es posa una mica més fi (V+) i l'últim pas de la via (V+) que a mi va ser el que hem va costar més (i amb diferència) ja que desploma una mica i la roca està molt "sobada" i patinosa.
Si repel·leu la via, aneu al lloro ja que els ràpels són esbiaixats i hi ha risc de pèndol.
Apa, dins res si algú s'anima ja ho sap, que la via és molt disfrutona.

Penjo alguna foto i un petit video per si voleu fer un cop d'ull:








El primer llarg des de la R1.




















Últimes llums al Pilar del Segre.

Fins Aviat.

Willy.

1r intent a la Txubaskos

Hola a tothom:

Avui per desgràcia he d'explicar un abandonament. Aquest matí ens hem llevat i xino-xano hem marxat cap a Vilanova de Meià. La via escollida ha estat la Txubascos Baskos, que ja feia dies que hi tenia l'ull posat. Desprès d'un viatge ple de boira en arribar a Vilanova ha sortit el sol, per el que ens hem carregat el material i cap a la paret. Mentre fèiem els últims preparatius a peu de via la boira que havíem deixat enrere ha començat a aparèixer, hem començat a pujar per si la boira era passatgera però mica en mica s'ha anat fent més densa. per el que en arribar a la primera reunió, en lloc d'anar amunt hem decidit tornar avall i deixar la via per un altre dia amb més sol i menys fred.

Doncs res espero en breu poder donar-vos noticies de com és la via, per que fent el primer llarg et quedes amb ganes de més.

Fins aviat Willy.